Sóc cuidadora de la meva mare, malalta d’Alzheimer. Voldria explicar com sense adonar-nos et converteixes en la mare de la teva mare. Perds el paper de filla, per agafar un altre de més responsabilitat. Ara la protecció li donem nosaltres, el meu espòs i jo, però amb la pena que quan ets mare veus créixer els teu fills.

 

En la nostra situació veiem com es va apagant la vida. I tu has de continuar lluitant perquè aquesta vida, aquesta nena (la teva mare) no s’apagui i veus que cada cop depèn més de tu. Ara ja et necessita per a tot: estar més al seu costat, jugar amb la teva filla petita, que té nines per vestir i desvestir, els petoneja i vol que juguis amb ella.

No sap res sobre ella mateixa: la seva mirada està perduda i les seves ganes de viure es van acabant. Té por a la soledat, però si li agafes la mà es queda tranquil·la. Ella també et dóna estima, una mirada, una apretada lleu de la seva mà. És la meva recompensa a tantes hores de silenci. Has d’ensenyar-li a menjar, a caminar, a fer petons.

Però no li has d’ensenyar a riure, doncs, com tots els bebès, riu perquè és feliç amb els seus ninos i amb mi, que sempre estic al seu costat per jugar amb ella i sempre. La meva mare sempre està i estarà en el meu cor.